La start-up catalana ha llançat un piano modular i portable sense precedents, l’objectiu del qual és democratitzar la música i que es pugui portar a tots els racons
Per què hi ha joves que deixen de tocar el piano quan arriben a la universitat? La falta de temps i d’un espai fixe són dos dels principals motius. “Quan vaig venir a estudiar a Barcelona, el piano més proper que tenia era a casa els pares, a més de 40 km. Tenia ganes de tocar, però no trobava el moment”. Qui ho testifica és Josep Bergadà, jove fundador de la start-up de Pocket Piano, que el 9 d’abril va aterrar al mercat com a possible solució a aquesta problemàtica.
El Pocket Piano es connecta via bluetooth al telèfon. A més, té sortida tant per altaveus com per auriculars
El Pocket Piano innova la lògica sobre on es pot tocar i com acompanyar els pianistes allà on vagin. S’articula com un piano modular, que es monta per peces. Es guarda en un estoig prou petit per portar-lo a la motxilla. I, sobretot, sona molt bé. Un cop muntat s’enllaça amb el telèfon o la tauleta, que permet endollar-lo en altaveus o en alguns auriculars.
“Un dia, a la biblioteca de la UPF, se’m va acudir que seria una meravella poder portar amb mi l’instrument i tocar-lo amb auriculars a la mateixa universitat.” recorda Bergadà. “Tot i venir de família de músics, no va ser fins als 20 que va començar a tocar-lo. Ell portava des dels 11 anys obsessionat amb la guitarra elèctrica. Però l’arribada “d’una sèrie de canvis” i veient “com James Rhodes parlava del piano” van fer que deixés veure’l com a un “objecte estàtic”. Va reinterpretar-lo i va entrar “en un estat de hype per l’instrument”
Aquesta fal·lera per la música es copsa ja en el primer contacte amb el teclat, que el Diari de Barcelona ha pogut provar. La possibilitat de fer servir biblioteques de samplers diferents, com ara l’app gratuïta GarageBand o la biblioteca Ravenscroft, afecta la qualitat sonora. Petits detalls que agradaran aquells que busquin l’excel·lència. El tacte, tot i la poca profunditat física de les tecles, desprèn precisió i exigència. Les primeres pinzellades xoquen amb l’amplitud de la caixa. No hi ha rastre de regust metàl·lic, com acostuma a passar en pianos del mateix nivell de preus. El Pocket Piano té presència, no és neutral. T’empeny a cadències ràpides, aguanta els dits. En canvi, si t’hi arrepenges massa, t’escup.
Tonalitats catalanes
Darrere aquestes qualitats s’amaguen molts anys de feina. El projecte comença a moure’s a mitjans del 2016 i de seguida atrau l’atenció. Acaba finalista en la UPF empresa i treu el premi com a guanyador al Creatic, organitzat pel TecnoCampus del 2016. A partir d’aquí, el producte ha estat en diferents fases de desenvolupament durant gairebé cinc anys.
Tot amb l’ajuda del Centre Tecnològic de Catalunya (Eurecat) i de diferents proveïdors, la majoria catalans. El soci de Bergadà, Gonzalo Pujol, remarca aquesta proximitat i cooperació del territori: “Més del 95% dels proveïdors són catalans. La part d’R+D és tota catalana.” Pujol assegura que molta gent els ha escrit per saber si eren “dels Estats Units”. I remata: “Aquí també tenim alta tecnologia, cal potenciar la marca Barcelona”.
Una de les aplicacions més punteres l’han destinat a la sensibilitat. Fa dos anys i mig tenien un prototip llest per sortir a la venda. L’única pega era el retorn de les tecles, gairebé inexistent. La start-up va optar per ajornar-ne el llançament. Per a Bergadà, la capacitat de tocar des d’un pianissimo a un pianoforte és essencial: “Si no té sensibilitat, no és un piano. Li falta l’essència”. Una empresa catalana d’intel·ligència artificial ha aconseguit desenvolupar un algoritme destinat a millorar aquest apartat. Avui en dia es pot gaudir de tots els matisos en un espai reduït.
Fer arribar la música a tot arreu
Tot i el suport mediàtic rebut per part de les institucions públiques, Bergadà va haver de tirar endavant rebuscant entre capital privat: “Durant els primers sis mesos vam tenir una certa ajuda. Descomptes en les primeres factures i un accés als plans d’ajuda per a tecnològiques de MÉS PIME de la PIMEC”. I fins aquí. Per això, el jove emprenedor “s’estira els cabells “quan veu universitats i part del sistema “omplint-se la boca parlant d’emprenedoria i creativitat” quan en realitat cap d’ells sap com ajudar a emprendre”.
La rendibilitat del projecte mai ha estat la finalitat del Pocket Piano. Hi ha un punt humanista en la concepció de la necessitat. Ara per ara el que més els interessa és que la gent gaudeixi tocant el piano. Des de la start-up volen difondre que el producte respon. Així, tot i l’aparició de la Covid el preu de venda és de 875 €, més barat del que havien anunciat vendre’l: “El nostre objectiu és democratitzar la música, seria contradictori apujar el preu”, reflexiona Bergadà, i concreta: “La majoria dels nostres inversors tenen una part filantròpica de creure en el projecte des d’un punt de vista humanista. Sense ells no seríem aquí”.
